L'Hotel Parí­s

És evident que Estellés va trobar un pare literari en l’obra d’Ausiàs March. O potser fóra més adient afirmar que Ausiàs March va elegir la seva continuïtat en molts aspectes de l’obra d’Estellés: les imatges i comparacions de to familiar i domèstic, derivades del treball quotidià, l’agosarament en la dicció col·loquial i popular, el trencament amb les poètiques anteriors o contemporànies, l’entestament en els temes amorosos o sexuals i el dramatisme fosc i torturat davant la realitat insuperable de la contingència humana. Podríem dir que Ausiàs March és el seu gran ídol i que algunes vegades s’atreveix a comparar-se amb ell.

Vicent Andrés Estellés va ser el gran renovador de la poesia valenciana del segle XX. Poeta infatigable, va escriure una vastíssima obra de més de 50 títols i va recórrer els grans temes de la literatura, des de la mort fins a l’amor, passant per la fam, el sexe i la guerra. A la lírica de la dècada dels anys cinquanta, va aportar una proposta poètica original. El seu llenguatge era directe i senzill, narratiu i èpic. A més, va incorporar, de manera testimonial però també crítica, la realitat personal i col·lectiva de postguerra. Als setanta va arribar l’eclosió, gràcies a la mà hàbil de l’escriptor Joan Fuster, bon amic seu, i l’enginy de l’editor Eliseu Climent. Van
sortir ‘Lletres de canvi’ (1970), ‘Primera audició’, ‘La clau que obri tots els panys’ i ‘Llibre de meravelles’ (1971) –aquest darrer, un ‘best-seller’ poètic–, seguits de ‘L’ofici de demà’ (1971), ‘L’Hotel París’ (1973) i ‘El gran foc dels garbons’ (1975), per citar-ne només alguns. Bona part d’aquests volums havien estat escrits als anys cinquanta i seixanta.